Està demostrat que les dificultats per conciliar la vida laboral/professional i personal de les dones facultatives provoca estrès amb repercussions molt importants en el benestar, ja que impacta directament en les nostres relacions familiars, socials i emocionals.

La discrepància entre les nostres expectatives professionals i motivacionals quan estudiàvem la carrera i la realitat en la qual treballem (pressió assistencial, jornades esgotadores, remuneració insuficient, necessitat de formació contínua, manca de reconeixement, etc.), juntament amb les pròpies situacions personals (maternitat i  càrregues familiars intergeneracionals, entre d’altres), ens genera una gran desmotivació, esgotament i frustració.

Ens convé ser curoses amb nosaltres mateixes i aprendre a regular l’autoexigència. Sabem que ens costa desconnectar i, en ocasions, entomem i encarem la situació de forma poc saludable. Ens ha d’ajudar ser conscients de la situació, aprendre a posar límits sense culpabilitats i descarregar-nos.

Quan em van encarregar de redactar un text breu sobre feminisme, reconec que no sabia per on començar.

Tornant cap a casa, vaig passar a fer la compra setmanal. Al poc temps d’arribar a casa carregada de coses, va sortir la meva filla d’escola (sisè de primària... tot un reguitzell d’hormones i deures del cole !) i ens vam posar a taula a fer les nostres tasques. En un tres i no res, em vaig trobar estant de guàrdia localitzable, amb una rentadora en marxa, el sopar ja preparat (per si truquen de l’hospital, és clar), un article a mig llegir sobre una complicació neuroquirúrgica infreqüent, una preadolescent demanant ajuda amb una presentació per a classe i una conversa informal via xarxa social amb el nostre secretari general. El meu marit va arribar de la feina i, com que la rentadora encara no s’havia d’estendre, va tenir una estona per fer esport. És un home genial, gran pare i millor company, compartim les tasques de casa sense problema, però ell estava fent salut mentre jo feia de mare, sindicalista, anestesiòloga i mestressa de casa tot al mateix temps. Pot sonar a anècdota familiar, però em vaig adonar que il·lustra a la perfecció la situació actual de la dona treballadora.

Com d’esgotadora és aquest capacitat femenina d’estar permanentment en mode multitasca: havent de saber si la nena necessita mitjons, què farem per sopar l’endemà, quan era aquell interessant curs de formació continuada o si vam respondre aquell correu electrònic tan important... i amb un pessic de culpabilitat perquè cal passar l’aspiradora i el mirall del bany està brut.

Em considero una dona moderna, he viscut sempre en una família molt igualitària, tinc un llindar quasi vergonyós per a l’ordre i la neteja domèstica, però, francament, poc importa si és una qüestió sociocultural, autoimposada o epigenètica: la càrrega mental és una realitat diària que ens fulmina la qualitat de vida sense que en siguem gairebé conscients. Qui ens descarrega d’això?

M'he fet gran quan m'adono que estic en un moment sandvitx especial, en el qual haig de tenir cura, verticalment, dels pares i dels fills, i, horitzontalment, dels pacients que sovint no tinc temps d'atendre en condicions quan estic a l'hospital. Soc conscient que m'haig de descarregar de coses supèrflues i quedar-me amb les responsabilitats que em dicti la consciència. Sense exigir-me, perquè prou sento que se m'exigeix des de fora. I, també vull dir-ho, per trobar un espai per a mi, d'autocura per poder cuidar.

“Què et faig?”. “T’ajudo?”. Moltes de nosaltres reconeixerem aquestes frases en les nostres parelles, conceptes que nosaltres mateixes interioritzem: “No em puc queixar, m’ajuda molt a casa i amb la canalla”. Quan ens adonarem que no és ajuda el que ens fa falta, sinó que cadascun dels membres de la família es responsabilitzi de les tasques de la llar, de l’ordre i de l’organització que la bona convivència requereixen? Corresponsabilitat! Les nostres parelles i els nostres fills també viuen a la mateixa casa i, per tant, també els compet que estigui neta, recollida i amb els mitjons al calaix. Ni la realització de les tasques domèstiques, ni l’organització familiar està en cap gen. L’assignació d’aquestes funcions a les dones ha estat per un interès social i cultural que ens encotilla en un rol de submissió i cures, el qual ens ofega i ens fa emmalaltir. Allibera’t, posa límits. Descarrega’t!

“Un globo, dos globos, tres globos, la luna es un globo que se me escapó” (Gloria Fuertes, 1974). Una estona extra de feina (em quedaré aquesta tarda, perquè no he acabat les consultes telefòniques), una reunió a la tarda de les extraescolars, una cita concertada amb la treballadora social de la mare que l’ha vist menys col·laboradora al centre de dia, una escapada a casa que ve el tècnic de la rentadora, una parada al supermercat que no em queden cebes, i, a la nit, després de sopar, buscaré una estona per revisar els correus electrònics i donar una ullada al pressupost del pintor de la comunitat. Si tens fills, no t’oblidis també de posar a la motxilla el treball per a demà i fer-li l’entrepà. Ah! Se m’oblidava: hauria d’haver fet un forat per anar al gimnàs. Tinc les lumbars que em criden l’atenció quasi a diari. I ahir no vaig plorar a la reunió quan parlaven dels objectius (DPO) de 2023 per vergonya. I no sé per què, però em fan mal les cames a la nit. Em prendré un ibuprofè i un diazepam. Com feia la cançó? Una tasca, dos feines a la vegada, tres coses sense acabar.... la vida és... se m’escapa!!! La vida se’ns escapa absorbides per la gran càrrega que hem normalitzat. Descarrega’t, cuida’t, delega i, si cal, crida “No puc mes!” i para a respirar.

Quan treballes per compte aliena (ja sigui en l’àmbit públic com en el privat), la responsabilitat que el sistema funcioni no és teva: Descarrega’t d’haver d’acabar l’agenda, malgrat que la teva jornada laboral ja s’hagi acabat; d’haver de formar-te, quan a casa tothom ja dorm. No assumeixis riscos laborals durant l’embaràs i la lactància, i no carreguis tu sola amb la responsabilitat de cuidar a qui estimes. Ser dones independents, en bona part gràcies a la feina que fem, ens ha costat molt d’esforç: que no ens carregui tant com per impedir-nos viure.

La mitjana de les pensions de jubilació és superior en els homes que en les dones, fins i tot, per les mateixes categories professionals. Com pot ser això? Doncs, per totes les coses que ens passen en la nostra vida laboral per ser dones. Per les reduccions de jornada per cura, sigui de criatures o de gent gran, que afecten les cotitzacions. Per les excedències. Per no poder arribar a assolir els nivells més alts de carrera professional per manca de temps per fer investigació o formació. Pel sostre de vidre que ens impedeix arribar a llocs de treball millor remunerats. En resum, els patrons i les obligacions de gènere ens empobreixen. No tot són els diners, però, a part que t’ajuden a descarregar, són de justícia.

Dones, les vostres àvies potser us deien que a elles els havien ensenyat que a casa manava l’home. Les vostres mares, potser que a casa havien de manar els dos, que us féssiu independents per no tenir que sotmetre-us. Heu vist que amb això no n’hi ha prou, moltes vegades us heu preguntat que coi els van dir les mares a les vostres parelles i ja no diguem els pares. Els pares i les mares no només s’han de fer corresponsables de les tasques domèstiques, sinó de l’educació de les filles i, sobretot, dels fills perquè entenguin amb profunditat què és repartir poder. Fora de casa també cal continuar reforçant missatges en aquest sentit, però sobretot diguem ara a les nostres filles que cal desprendre’s dels jous que hi ha a l’exterior, que es facin independents de les pressions laborals, estètiques i ètiques com a cuidadores, i de qualsevol clixé que es torni massa feixuc.

Les dones són víctimes de les vulnerabilitats estructurals, de la violència i el maltractament. Descarregar-les d’aquests greuges passa, indiscutiblement, per fomentar el lideratge de les dones en la presa de decisió en tota mena de polítiques globals. Les dones han de tenir poder. El canvi no serà possible sense un reequilibri dels organismes de presa de decisions, on la paritat sigui una causa comuna i un imperatiu pragmàtic, per descobrir més endavant que la fortalesa i els idearis femenins són la solució a la gran majoria de problemes de la nostra humanitat, i que, en un temps no allunyat, les dones han de ser la força del canvi per reendreçar-ho tot.