Segons l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST), l’abordatge dels riscos psicosocials amb una perspectiva de gènere requereix tenir en compte el conflicte treball-família (CTF) o doble presència en l'actual context socioeconòmic. 

Va ser la sociòloga i política italiana Laura Balbo qui, l’any 1978, va encunyar el concepte de doble presència per referir la incorporació de les dones a l'activitat productiva sense abandonar la seva presència a la llar. Ja durant els mateixos anys setanta es va considerar aquest conflicte d’exigències entre les demandes del treball remunerat i el domèstic un risc psicosocial. 

El CFT o doble presència implica, segons l’INSST, la necessitat de respondre alhora, simultàniament, a les exigències del treball assalariat i a les del treball domèstic-familiar, incloses les cures de familiars. La doble presència té relació no solament amb la quantitat de treball, tasques i temps invertit, sinó també amb l'esforç de gestió i organització del conjunt del treball, amb la dificultat –i càrrega mental– que suposa encaixar els diferents temps i activitats.

Ens trobem en una societat clarament desigual, on la responsabilitat de la cura i l’educació dels fills, així com de les tasques domèstiques, ha estat assignada al rol femení. A Catalunya, durant el 2022, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 90% d’excedències laborals per cura de fills les van agafar dones... Una dada val més que mil paraules. Amb les reduccions de jornada passa tres quarts del mateix.

I, tornant al risc psicosocial, en quina mesura l’organització de la feina pot suposar un risc molt elevat en el CFT? Doncs en què no permet prou temps per descansar, comporta una menor flexibilitat laboral o una major sobrecàrrega de tasques, existeixen poques possibilitats d’autoorganització, hi ha una major precarietat laboral, es donen més contractes a temps parcial, existeix risc d’esgotament per compassió o burnout (síndrome d’estar cremada a la feina), i la tasca implica guàrdies i canvis de ritmes circadians (son, vigília, alimentació...). Sembla fàcil pensar que les residents joves o les adjuntes amb situació de persona/es dependents a càrrec poden estar en situació de major risc.

Concretament, aquest augment de càrrega de treball en l’àmbit laboral i familiar i la dificultat per respondre simultàniament en ambdós àmbits, a què s’associen? Clarament a pitjors indicadors de salut mental: ansietat, depressió, insomni, addiccions, alteració de la conducta alimentària, entre d’altres. I, també, a una pitjor salut física: migranyes, vertígens, problemes múscul-esquelètics, gastràlgies, dolor, etc. També a un major risc de patir accidents, i a un major absentisme del lloc de treball. S’han descrit, finalment: dificultats en el desenvolupament de les funcions paternals i maternals; insatisfacció marital, laboral i vital; baix rendiment o improductivitat; menor motivació cap a la feina; i una més alta rotació laboral.

Convé no perdre de vista que el concepte de doble presència porta associat el de doble absència, tant dels espais i temps familiars com dels laborals. I això genera un malestar emocional important, i una impossibilitat de sentir-se realitzada tant en un àmbit com en l’altre.  

Llavors, què cal fer?

Cal fer visible la divisió per gèneres de les tasques domèstiques i de cura de tercers que encara ens trobem, i exigir responsabilitats compartides. Això, amb freqüència es deriva de la responsabilitat emocional en el si d’una parella, i no pot ser obviat per formes idealitzades d’amor romàntic on un protegeix i l’altre se sobrecarrega, per exemple.

Cal avaluar els riscos específics de cada lloc de treball, incorporant la visió de gènere i la doble presència.

Cal integrar la política de prevenció de riscos psicosocials i els plans d’igualtat des de les empreses, no només per complir amb el libreto, sinó per sensibilitzar, informar, i fer-se càrrec de la tasca preventiva i de les mesures correctores. No oblidem que els riscos psicosocials són els principals riscos a l’hora d’emmalaltir entre les facultatives. Enteneu-me, no caurem d’una bastida treballant, però ens esgotarem d’estrès.

Per acabar, cal implementar mesures de flexibilitat horària i teletreball que facilitin la conciliació i que evitin desplaçaments innecessaris. És cadascuna qui pot valorar en cada moment què podria fer a distància.

I, per fer tot això, és cabdal reivindicar-se com a dones i exigir mesures en la línia de la igualtat i la conciliació en el lloc de treball, així com posar límits i reordenar les càrregues familiars o domèstiques per tal que es reparteixin equitativament (amb corresponsabilitat) i no en funció del gènere.

Anna Robert Segarra
Psicòloga clínica i interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya (MC)