Una dona pot haver crescut en un ambient d’equitat d’accés als recursos educatius i d’oportunitats, sense distinció de gènere. En un entorn curós en el qual preparar les oposicions d’accés a la formació mèdica especialitzada i obtenir una plaça suposa un procés meritori i extenuant, però sense discriminacions.
Ara bé, arriba un moment que es fa palesa tota una realitat subjacent que fins aleshores havia passat desapercebuda, lligada indissolublement amb el fet de ser (o expressar-se) dona. La dificultat de desenvolupar-se i progressar com a professional, en un entorn exigent i competitiu, durant un període relativament llarg, degut a la/es maternitat/s i lactància/es. Perquè ser mare pot comportar un autèntic arraconament en l’exercici de la professió. No només en el sentit de projectes que s’aturen, sinó també tots aquells projectes que ja no comencen perquè “estaràs fora molt de temps”. Recerca, promoció, docència, congressos… formen part d’aquesta “renúncia” que suposa prendre la decisió de ser mare. Ja sigui una “renúncia” d’uns quants mesos, si es compta amb prou suport familiar i econòmic, o d’uns quants anys, si no hi ha una “tribu” amb què comptar per tirar endavant.
Hi ha moltes notícies que posen l’accent en la discriminació que pateixen les dones, en ple segle XXI, en el moment que assumeixen la responsabilitat de ser mares. Acomiadaments durant l’embaràs, la lactància o en el moment previst per a la reincorporació. Contractes no renovats, denegació de reduccions per necessitats dels serveis, negatives a canvis de torns… són alguns exemples de les situacions que es poden patir.
Les mesures de protecció de la maternitat i de conciliació de la vida laboral, familiar i personal són essencials. Més enllà d’aquestes, també és clau la pedagogia social. Si la societat no entén la fragilitat que suposa ser dona, tenir un treball de responsabilitat i procurar la cura dels fills petits -potser també dels familiars grans-, la societat no està entenent res. Està negant una desigualtat real que creix en situació d’intersecció amb altres factors que incrementen la vulnerabilitat. Per exemple: ser dona migrant amb fills a càrrec, tenir un contracte temporal a temps parcial, ser mare molt jove o molt gran, patir avortaments o fracassos repetits en processos de reproducció assistida. Al cap i a la fi, som facultatives, sí, però abans som persones i dones. Una organització empresarial que veu les persones només com a màquines eficients de treball, sense considerar les seves vicissituds, generarà sentiments d’indefensió i solitud. En els casos més severs, pot provocar el desenvolupament de trastorns mentals associats a la manca de suport i cura en un moment de transició vital tan significatiu com és la maternitat.
Necessitem menys demagògia i més acció social i sindical. Necessitem posar límits, perquè no podem prestar assistència durant jornades laborals maratonianes, amb agendes sobrecarregades i desenes de tasques pendents, prioritzant constantment recursos i accions, per tot seguit arribar a casa i mantenir el mateix grau d’exigència amb la cura de la família. Tot això sense oblidar el temps que necessitem per cuidar-nos a nosaltres mateixes.
Potser hi ha dones que ja han passat per aquesta etapa vital i ara veuen lluny l’època en què eren en un lloc però el seu cap era en un altre. La sensació de no arribar a tot i sentir-se “mala mare” per no dedicar als teus l’atenció que t’agradaria. Precisament, perquè totes, d’una manera o altra, ho hem sentit i viscut, és moment d’ampliar el focus i passar de la reflexió a l’acció. Perquè sí, l’any 2022, la maternitat continua sent motiu de discriminació laboral i, com a societat, hem avançat ben poc.
Anna Robert
Psicòloga clínica. Interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya. Secretaria de Formació de Metges de Catalunya