Tot és molt cool, gairebé perfecte i meravellós!!! Oh sí, el meu món és de color de rosa (és clar!). He nascut als anys 80, a Barcelona, en una família benestant i no violenta. He jugat a futbol a l’escola, igual que ho feien els nens. El dia de la mare, a la meva no li regalava un petit electrodomèstic i un any els Reis Mags em van regalar un Scalextric. Em van permetre portar pantalons i el cabell curt quan era petita. El meu pare em feia el sopar quan la mare estava de guàrdia. He vist com el meu oncle feia tasques domèstiques. Quan vaig fer 18 anys vaig poder votar, conduir i accedir a la universitat. I des de llavors tampoc em puc queixar. Sóc metgessa de família i cobro el mateix que els meus companys. Tinc dret a la baixa maternal, a la planificació familiar, al divorci, al control de la meva nòmina i puc viatjar sense permís de ningú. Vaig emparellar-me lliurement i el meu matrimoni és com ho són, segur, tots els d’avui dia (ell posa la rentadora, passa l’aspiradora, té cura de la nena…). A l’escola de la meva filla alguns nens porten pantalons roses, els ensenyen a cuinar i a cosir i els eduquen sense diferències. Per tot això, “jo no sóc masclista ni feminista, jo crec que tots som iguals”.
El feminisme ja està passat de moda al nostre entorn i queda reservat a un grup de “radicals” que busquem la superioritat vers els homes i vivim amargades per “quatre detallets sense importància”. Detallets com la utilització “absurda” d’un llenguatge inclusiu; la repulsa de “casos aïllats” d’agressió i assassinat; la denúncia sobre l’“escassa” discriminació laboral i social que pateixen les dones (miré usted, no nos metamos en eso, que diria M. Rajoy); la crítica “injustificada” a la infantilització de les dones amb càncer de mama; la transformació de persona a envàs durant l’embaràs i un llarg etcètera. Òbviament, insistim en un model educatiu d’igualtat perquè ens agrada queixar-nos, ja que l’educació (a l’escola, a casa, al carrer, a la televisió, a les xarxes socials…) és del tot igualitària i no etiqueta, ni cosifica, ni sexualitza.
I més: critiquem el consum de prostitució “voluntària”, “sobrevalorem” la doble presència (treball domèstic i assalariat), ens irritem de manera “desmesurada” quan ens diuen “nena” a la consulta; el sostre de vidre laboral és una “excusa” que ens hem inventat per justificar l’estancament professional quan “no destaquem” i un altre llarg etcètera.
Tu, home o dona, pots considerar que tot això són “coses sense importància”, però les dades sobre la violència masclista (física o psicològica), en qualsevol punt del planeta; la discriminació legal, social i laboral, en qualsevol punt del planeta; l’esclavitud estètica, en qualsevol punt del planeta; la persistència de la cultura patriarcal, en qualsevol punt del planeta, són problemes manifestos que afecten milions de dones, en siguin conscients o no.
Sóc exagerada? Utilitzo una ironia barata? Amb haver aconseguit que llegeixis fins aquí una reflexió més sobre el feminisme estic més que satisfeta.
PD. A Catalunya, l’any 2017, 9 dones van ser assassinades i es van presentar 12.789 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella. 35 denúncies diàries.
Una metgessa