En els darrers anys s’ha produït una progressiva proletarització i feminització de la professió mèdica. Són dos fenòmens diferents amb alguns aspectes que s’expliquen conjuntament, encara que no sempre van de la mà. La proletarització implica que la majoria de les persones que exerceixim la medicina actualment ho fem com assalariades, sigui a la medicina pública, concertada o privada. L’exercici lliure és molt menys freqüent que fa uns anys, o bé es realitza com a activitat complementària. L’esforç de l’acció sindical va dirigit a les negociacions amb grans empreses sanitàries, Institut Català de la Salut (ICS) inclòs.

La feminització d’una professió suposa, en la majoria dels casos, que aquell lloc de treball esdevingui menys atractiu social i econòmicament. Moltes de les feines on es cobra menys (inclús a la mateixa categoria professional), on hi ha menys beneficis socials, fins i tot els bàsics com l’atur o les baixes, estan ocupades per dones. A la medicina ara mateix som majoria, sobretot en l’àmbit de l’atenció primària. No és casualitat que hagi coincidit en un moment d’empitjorament de condicions econòmiques i laborals. En aquesta situació, cap on ha d’anar l’acció sindical? Què aporta la necessària visió feminista al sindicalisme?

Un aspecte bàsic és la lluita contra la violència, tant contra la violència masclista, amb polítiques de cura de les treballadores amenaçades, com la lluita contra l’assetjament per raó de gènere, amb denúncies i mecanismes de protecció front els abusos de poder i el masclisme d’alguns càrrecs. Així com el trencament del sostre de vidre i la violència estructural de les empreses i les organitzacions sanitàries.

També, quan parlem de dones i treballs, immediatament es pensa en totes les circumstàncies al voltant de la maternitat, però s’ha d’anar més enllà. El feminisme posa les cures al centre i proposa vides més vivibles i condicions laborals que beneficiïn a tothom. Es fa necessari modificar els permisos per acompanyar a familiars a visites mèdiques perquè deixin de ser recuperables, millorar les condicions de les mesures de  conciliació i permetre absències autojustificables. És el moment també de reclamar una reforma horària i acabar amb jornades laborals i de guàrdia que són un despropòsit. I amb tota la consciència social, per lluitar per una sanitat realment universal i equitativa.

Aquestes demandes tenen dos matisos. En primer lloc, això s’ha d’aconseguir sense que es perpetuï el paper de la dona com a cuidadora de la família, com ha passat amb la llei de dependència, i que les conciliacions no suposin cap càstig. Segons dades de l’ICS, les reduccions de jornada per cures, sobretot quan són per gent gran, les segueixen demanant les dones en una gran majoria, amb una important afectació del temps de cotització i de la carrera professional.

En segon lloc, per suposat, aquesta lluita per les millores de condicions a la feina no ha d’anar en detriment de mantenir l’esforç per unes demandes econòmiques proporcionades al nivell d’exigència formativa i de responsabilitat professional que se’ns demana. Els treball en què les dones som majoria no ens hauríem d’acostumar a cobrar menys que en altres professions on ho són els homes, la majoria. Allò del “salari emocional” o les condicions “amables” de treball són trampes que ens empobreixen, ara i en el moment de la jubilació.

En resum, per què l’acció sindical ha de ser feminista? Perquè és més justa i més efectiva, i perquè recull un gran volum de demandes de les persones afiliades. I al sindicat que es demana? Esperem que aviat un nom que permeti que totes ens sentim representades i seguir incrementant la presència de dones en els alts càrrecs de l’organització.

Júlia Ojuel
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CUAP Manso (Barcelona)