Per on començar quan et demanen escriure sobre igualtat al món sanitari?

A nosaltres, nascudes a finals del segle XX, quan se suposava que la dona havia assolit plena capacitat d’imatge, de lideratge, de presa de decisions, de drets… No ens enganyem. Arrosseguem encara un llast considerable, uns conceptes anacrònics (malauradament, socialment estesos) que mamem des de ben petits. Ens entren per osmosi, tot i que no en siguem conscients. Sexisme de fons, en podríem dir. Una mena de segregació silenciosa que determina, de la manera més innocent, de quin color serà la robeta del bebè, el color de l’habitació d’aquella nena, quines joguines tindrà aquell nen o quins estudis voldrà cursar.

No cal ni parlar de la bretxa salarial ni del sostre de vidre: el masclisme que patim amb més freqüència és molt més d’estar per casa, i us ho dirà qualsevol metgessa qui tingueu a la vora. En un moment en què més del 60% de l’alumnat a les Facultats de Medicina són dones, la societat segueix assumint que si ets dona, ets jove i treballes al món sanitari, ets infermera. Doncs mira, no.

Respectant al màxim qualsevol professió sanitària, ningú s’atura a pensar que les dones som més que capaces de superar sis anys de formació universitària, una oposició estatal i quatre o cinc anys de formació sanitària especialitzada? Igual o millor que els homes? Es veu que no. I no cal que siguin persones de certa edat que han viscut èpoques de masclisme “normalitzat”, fins i tot familiars i amics de la teva mateixa edat et sorprenen amb alguna perla d’aquest tipus quan menys t’ho esperes.

Si ets dona, et criden “nena!”, si tens barba ets el “senyor doctor”. Fins quan?

Fins quan sentirem a dir que cal potenciar les mesures de conciliació degut a la feminització de la professió mèdica? Estem assumint que només han de conciliar les dones? Que potser és la seva tasca natural exclusiva la criança de fills i la cura de la llar? Per sobre de la seva professió? Resulta esgarrifós! I si potenciéssim la conciliació de tots els professionals, independentment del seu gènere? Família, lleure, esport…tenen distribució per sexe, potser?

Caldria feminitzar menys la conciliació i més la tasca assistencial. Com podem permetre que una facultativa en avançat estat de gestació faci atenció continuada? Ho justifiquem (fins i tot nosaltres mateixes) com a part del concepte fisiològic de l’embaràs. Però no ens enganyem. En moltes especialitats mèdiques l’atenció continuada és una activitat que no et permet saber si seuràs a fer un àpat o si podràs dormir unes quantes hores. No sembla coherent que això sigui apte per a una dona embarassada.

Potser en fem un gra massa del fet fisiològic i oblidem allò que no ho és. Com el sou de les metgesses, totalment desfasat respecte a la formació i responsabilitat que tenim. La baixa retribució també és culpable que les guàrdies segueixin sent necessàries per a una metgessa embarassada.

I si ja de pas feminitzem també una mica els currículums? Què n’hi ha de tota l’activitat formativa i de recerca que una facultativa deixa de fer durant períodes d’absència relacionats amb la maternitat? L’ampliació del període de baixa paternal aporta tan sols un petit bri d’igualtat, doncs un facultatiu no causarà baixa durant setmanes per tenir una gestació de risc, per exemple, o no patirà el desgavell hormonal embaràs-part-puerperi-alletament que interfereix durant mesos en el rendiment d’una dona. Sense parlar de la manca d’encaix del creixent nombre de tractaments de fertilitat i les seves absències en els permisos contemplats per l’Administració.

Les dones han de tenir el mateix dret que un home a fer tesis doctorals, o a presentar-se en les millors condicions a un procés de selecció de personal. Però sembla que només ens preocupa que pugui conciliar, i no precisament per invertir el temps a fer ciència.

Malauradament, si els currículums es veuen afectats per la maternitat, veig molt difícil arribar a veure el dia en què el 60% dels llocs directius estiguin ocupats per dones, en la mateixa proporció que el nombre d’estudiants del Grau de Medicina. Aquesta realitat colpidora també l’he experimentat en pròpia pell: reunió de caps de servei i junta clínica d’un gran centre sanitari de l’ICS, més de 30 persones reunides i tan sols hi ha dues metgesses. Dues. La més gran, cap de servei, la més jove, una delegada sindical interina de llarga durada de cuyo nombre no quiero acordarme.

Deixem de centrar la lluita en esborrar bretxes o trencar sostres (és la finalitat, és clar) i posem més esforç en la igualtat quotidiana: educar sense biaixos de gènere, oblidar el llenguatge sexista, facilitar la conciliació per a tothom, fomentar el respecte a les diverses situacions gestacionals del personal sanitari i un llarg etcètera. Aquest és el camí.

Irene Bermell
Anestesiòloga. Delegada de Metges de Catalunya a l’Hospital Universitari de Bellvitge