Hi ha molts tipus de feminisme, segur. Almenys a mi em costaria molt reduir-lo a una única actitud, ideologia o perfil de comportament. De jove, quan vaig conèixer la figura de Frida Khalo, vaig incorporar-la al meu ideal de dona valenta. Si la valentia ha de ser o no preponderant a la idea de feminitat no sé si és tan clar. Sovint el feminisme més reivindicatiu sembla que consisteix a incorporar valors atorgats clàssicament als homes: valentia, força, resistència… perquè, fisiològicament, els homes acumulen major quantitat d’andrògens.

A mi el que m’agrada de la Frida és la seva rebel·lia: no quedar-se parada malgrat que el cos se li trenqués i l’hagués de mantenir enllitada. Això no impedia que pintés. Com canta Pedro Guerra, “A Frida le duelen los huesos y mirándose al espejo pinta todo su dolor […] Frida descansa en el lecho y se pinta hasta en el techo con tal de sobrevivir”.  Ella, enllitada i amb un intens dolor, mantenia el seu activisme polític i seguia explorant la seva bisexualitat. També m’admira que lluís, amb tota la seva valentia i orgull (segurament per a ella no era res especial) les seves poblades celles i bigoti. Perquè ser famosa i molt reconeguda, sense tenir un físic o cànon de bellesa normatiu, per a mi era un plus.

La feminitat no segueix un patró únic. La feminitat pot estar inclosa tant en un bigoti com en uns talons d’agulla. Avui dia és totalment obsolet definir allò femení com un únic conjunt de valors, característiques i actituds, tradicionalment atribuïdes a les dones.

El feminisme s’entén com el principi d’igualtat de les dones i els homes, però la feminitat es refereix a allò que pertany o és relatiu a la dona. Així doncs, si a la dona, en exclusiva, li pertany el dret a decidir si es vol depilar o no, també li haurien de pertànyer la resta de drets (remuneració, reconeixement, promoció professional, etc.). Aquest principi és fàcil posar-ho sobre el paper, però integrar-lo a la pràctica sembla que no ho és tant, en cas contrari no portaríem anys (i segles) parlant d’això.

Perquè la lluita o l’actitud de Frida depèn d’ella, però si observem com ho vivia el seu marit, Diego Rivera, potser no era ben bé igual. Diu la cançó de Pedro Guerra, “Por qué pienso que eres mío si eres sólo tuyo y Diego, si eres sólo tuyo”. Aquest camí d’igualtat també depèn que Diego deixi de ser només seu (d’ell), que l’entrega, les ganes i la força per aconseguir la igualtat entre persones no hagi de provenir només d’una part.

Ara que hi penso, una de les últimes converses de feina ha estat significativa en aquest sentit. Amb un company, arran d’una metàfora, fèiem referència a la normalització total de l’ús de dispositius d’autoplaer sexual per part de les dones. Si Frida hagués pogut accedir als productes de PlatanoMelón o Lelo, segur que el capítol de la seva biografia referit a la seva vida sexual i amorosa hauria estat molt més extens.

Sílvia Membrilla
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CAP Ramona Via del Prat de Llobregat