25-N | Carme Sánchez: “La manca de professionals de la salut mental entorpeix la recuperació de les dones que han patit violència de gènere”

Amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones, que se celebra cada 25 de novembre, Metges de Catalunya (MC) entrevista a Carme Sánchez Martín, psicòloga clínica, sexòloga i responsable del programa d’atenció a les dones que pateixen agressions o maltractaments del Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA) de Cornellà de Llobregat. 

Una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència pel fet de ser dona, segons la darrera macroenquesta de violència contra la dona del Ministeri d’Igualtat. Què entenem per violència de gènere?

Hi ha un gran iceberg pel que fa a les violències de gènere, ja que n’hi ha d’explícites, que són les evidents i visibles, com les agressions sexuals, les amenaces o els assassinats, però també n’hi ha moltes de naturalitzades que queden soterrades, com els tocaments no desitjats, els estereotips de gènere i la desvalorització, entre d’altres.

I quins efectes tenen sobre la salut?
    
Hi ha violències que comporten un malestar clínic que pot esdevenir en trastorns mentals i, fins i tot, en abús de substàncies. Hi ha casos en què no només involucren una resposta emocional o mental, sinó també en la salut física. De fet, hi ha estudis que han detectat una reducció de l’adaptabilitat immunològica i alteracions a una resposta immunitària. Es relaciona, per exemple, amb el síndrome de fatiga crònica, fibromiàlgia, i problemes cardiovasculars i respiratoris, entre d’altres. 

Quin procediment segueixes amb una dona que pateix violència de gènere quan arriba a la teva consulta?

En les sessions individuals, primer intento detectar si hi ha algun trastorn de salut mental, diagnosticar-lo, analitzar-ne la simptomatologia, alleugerir-la i elaborar molt bé el procés. Dins de la psicoteràpia, intento treballar molt la desculpabilització, fer-les protagonistes del seu procés de recuperació i empoderar-les de nou.

Generalment, quins símptomes presenten? 

Normalment es detecta un augment de l’ansietat, un estat depressiu i sensacions d’alerta, així com insomni, irritabilitat o agorafòbies; símptomes que sovint acaben sent diagnosticats com un trastorn de salut mental. Quan conviuen amb el maltractador la violència és més severa i crònica, de manera que es viuen situacions molt dures i acostumen a tenir por d’arribar a casa. Recordo el cas d’una dona que cada vegada que arribava a casa es trobava al seu marit esperant-la al rebedor per fer-li treure’s les calcetes i olorar-les, per comprovar que no havia estat amb ningú. Això li va generar molta angoixa, i es quedava donant voltes pels voltants de casa seva abans d’entrar-hi perquè sabia el que l’esperava.

És habitual tractar pacients que no són conscients que pateixen violència de gènere?

Quan la violència és física queda clar i la dona ho reconeix, però hi ha molts altres tipus de violència més difícils de detectar. La que més les costa veure és la psicològica perquè sovint queda molt emmascarada. Aquesta la trobem, per exemple, quan hi ha un control de les xarxes, les amistats, la vestimenta, no els deixen prendre decisions per si soles, i una llarga llista de micromasclismes –que no es diuen així perquè siguin petits, sinó perquè són més subtils i sovint queden soterrats–. Moltes d’elles ho experimenten amb simptomatologia i, quan els hi vas estirant del fil, es van adonant de què estan sent víctimes d’un maltractador psicològic. 

I com es tracten aquests casos?

Ajuda molt l’atenció grupal que fem amb grups d’entre 10 i 15 persones perquè els permet compartir vivències, veure’s reflectides en altres dones i adonar-se de què no estan soles. És cert que moltes abandonen la teràpia perquè senten que allò no va amb elles, però també n’hi ha d’altres que reprenen les sessions al cap d’un temps perquè socialment cada vegada se’n parla més i n’acaben prenent consciència. És el que va passar quan es va estrenar el documental de Rocío Carrasco, on explicava la violència psicològica i vicària que va patir. Moltes dones s’hi van veure reflectides i va haver un augment de demandes. Al final, que persones famoses verbalitzin que han patit violència de gènere, ajuda a que altres dones s’hi puguin sentir identificades i posin nom al que estan patint.

Creus que la sanitat pública ofereix una atenció òptima a les víctimes de violència de gènere? 

S’ha millorat en els darrers anys, però no suficientment. Normalment, els metges i metgesses de família no disposen d’eines suficients per reconèixer i detectar que una dona està patint aquesta violència i, a més, disposen de molt poc temps per a cada visita, la qual cosa ho dificulta encara més. Hi ha uns qüestionaris breus que els permeten intentar esbrinar què està passant, però és important fer-los quan la dona va sola a la consulta, perquè a vegades el llop acompanya a la Caputxeta. És cert que moltes dones no són conscients del que estan patint i el professional ha d’anar entrant de mica en mica en el seu cap perquè se n’adoni. Sobretot es necessita temps, i el metge de família no en té.

Així doncs, els professionals d’atenció primària no estan suficientment preparats per fer front a aquests casos?

Exacte. Hi ha una manca de coneixements i de sensibilitat en aquest sentit i, per això, és molt important tenir llocs de derivació i poder comentar-ho amb els especialistes. Per tant, si un metge de família detecta un cas, no sempre cal que intenti tractar-ho, sinó que conegui els recursos i els circuits de derivació dels que disposa per poder derivar-ho a altres serveis, o facilitar-li aquesta derivació a la dona en qüestió. 

Les xifres de denúncies per violència de gènere són alarmants: 182.078 a Espanya el 2022. Creus, però, que encara hi ha una certa por a denunciar?

Sí, sobretot a ser qüestionades perquè el sistema judicial sovint ho fa i és un procés molt feixuc. El procés acostuma a ser molt lent i, per tant, la recuperació emocional no sempre va a la par perquè han de continuar demostrant tot el que han patit i aportar proves. Emocionalment, el procés és molt costós i, per això, encara hi ha moltes dones que no volen denunciar. Nosaltres evidentment ho aconsellem, però no totes ho acaben fent i, si fos així, la xifra real encara seria més alarmant. 

També preocupen les dades de l’estudi Mujeres jóvenes y acoso en redes sociales de l’Institut de les Dones, que revela que el 80% ha patit alguna situació d’assetjament a les xarxes socials. 

Hi ha qüestions molt difícils de frenar, com que t’enviïn una fotografia d’un penis per Instagram, però totes les dones podem ser susceptibles de patir violències a les xarxes socials. Jo estic en contra del pensament de què hem de ser nosaltres les que fem alguna cosa per evitar-ho, ja que han de ser els agressors els que canviïn les seves conductes. Tot i així, sempre incideixo en què no s’han de donar les claus del telèfon ni les contrasenyes a ningú perquè considero que formen part del teu cervell i, de la mateixa manera que al teu cervell ningú entra a controlar-te, tampoc ha de passar amb la teva intimitat a internet. 

És possible recuperar-se del tot o sempre queden seqüeles? 

Seqüeles sempre en queden, però la capacitat humana d’aquestes dones per ser resilients i supervivents és molt important. Evidentment, dependrà de la cronicitat, de la dimensió de la violència rebuda i de molts altres factors, però m’agrada ser optimista i penso que sempre troben la manera de tornar a tenir ganes de viure, recuperar la il·lusió, i recuperar la seva vida quotidiana lliure de violència. Afortunadament, he vist a dones molt recuperades, que han refet molt bé la seva vida, ja sigui soles o inclús amb una nova parella. 

Quan hi ha fills involucrats, com s’aborda la situació amb ells?

Existeixen programes des dels quals s’atén també als fills i filles, ja que també pateixen aquesta violència, ja sigui de forma directa o indirecta. I és que existeix la possibilitat de què els infants copiïn o interioritzin certs patrons que cal tractar. En les nenes és comú que presentin indefensió apresa i, en els nens, moltes vegades trobem una certa acceptació de la violència en una relació de parella.  

Es parla molt de la importància del tractament psicològic a les persones que pateixen violència de gènere, però què passa amb el dels agressors?

A les presons hi ha programes específics i s’hi treballa, però lamentablement molts no s’adonen del problema i no demanen ajuda. No ho identifiquen com un trastorn ni els hi crea cap malestar, per la qual cosa és difícil que decideixin per si mateixos posar-se en mans de professionals per treballar-ho. Jo no hi tinc experiència, però penso que també s’hauria de treballar molt amb els agressors.

Què es necessita per millorar l’atenció psicològica en l’àmbit de la violència de gènere?

Contractar més professionals de salut mental. Hi ha una greu manca de professionals i això es veu palès en les llistes d’espera i en el nivell de cites que podem donar a les dones que atenem. Jo fa molts anys que m’hi dedico i crec que estem millor, però al final no es tracta només d’aprovar noves lleis, sinó de dotar-les de dades, recursos i el pressupost necessari. Cal tenir en compte tot l’engranatge i millorar també el procés judicial, que s’allarga massa i, tot això, entorpeix el procés de recuperació de les supervivents.

Un jutge obliga el Consorci Sanitari del Maresme a readmetre una metgessa acomiadada durant una excedència per maternitat