Cada 6 de febrer se celebra el Dia Internacional de Tolerància Zero amb la Mutilació Genital Femenina, una pràctica tradicional nociva amb unes arrels socioculturals molt antigues i fortes. Aquesta inclou tots els procediments que, per motius no mèdics, alteren o lesionen els òrgans genitals femenins i, segons dades d’UNICEF, més de 230 milions de nenes i dones vives en l’actualitat n’han sigut víctimes arreu del món. 

Metges de Catalunya (MC) se suma a les reivindicacions d’aquest dia i aprofundeix en la problemàtica amb una entrevista a l’antropòloga i experta en salut sexual i reproductiva Adriana Kaplan, fundadora de l’organització no governamental Wassu Gambia Kafo. L’entitat porta més de tres dècades dedicant-se a la prevenció d’aquestes mutilacions, amb l’objectiu de promoure la cooperació i la transmissió de coneixements en matèria de salut i drets sexuals i reproductius que permetin abandonar aquestes pràctiques perjudicials per a les dones a països de l’Àfrica i la diàspora.

Què és la mutilació genital femenina (MGF) i quins tipus existeixen?

És tot aquell procediment que impliqui l’extirpació total o parcial dels genitals externs de la dona o qualsevol altra lesió dels òrgans genitals femenins per raons no mèdiques. Pel que fa als tipus, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els classifica en quatre: la resecció parcial o total del clítoris (clitoridectomia), la resecció parcial o total del clítoris i dels llavis menors, la reducció de l’obertura vaginal mitjançant la sutura (infibulació), i qualsevol altre procediment lesiu dels genitals externs realitzat amb fins no mèdics, com la perforació i la incisió. 

Quin és l’origen d’aquestes pràctiques?

Els orígens no són clars, però són anteriors al naixement del cristianisme i de l’islam. Es diu que va començar a l’antic Egipte i que les faraones ho feien per qüestions de bellesa, ja que algunes mòmies presentaven senyals de MGF. Això recorda a la cirurgia genital cosmètica, ja que es fa un tipus 2, és a dir, una resecció parcial del clítoris i dels llavis menors perquè no caiguin ni sobresurtin, deixant els genitals molt púbers. La diferència és que aquestes dones ho fan amb consentiment i les altres no, de manera que les primeres són fashion victims i les segones, tradition victims. 

En el cas de les segones, per què es realitza?

És complicat d’entendre, però la MFG té un gran significat simbòlic per a les comunitats que la practiquen. A l’Àfrica, per exemple, està lligat al sentiment de pertinença a la comunitat i la complementarietat entre sexes, en algunes societats es practica en cerimònies d’iniciació a l’edat adulta, altres ho fan per religió o per preservar la virginitat... Els motius varien molt en funció de l’ètnia, i la prova està en què no a tota l’Àfrica es practica, ni tampoc en totes les ètnies. 

On es practica?

Principalment, a una trentena de països de l’Àfrica subsahariana i a zones d’Orient Mitjà i Àsia, com per exemple Iemen, Oman, al nord d’Iraq, a determinades regions de l’Índia, Malàisia i Indonèsia, entre d’altres. No obstant això, els fluxos migratoris han fet que la MGF es globalitzi i que sobrevisqui a la diàspora, motiu pel qual es pot trobar també a països d’Europa, Amèrica i Oceania. 

A quina edat se’ls hi fan les mutilacions?

Depèn de l’ètnia i la dispersió demogràfica del grup. A alguns països encara ho fan com un ritual de pas, quan les nenes són prepúbers –abans que tinguin la regla–, com per exemple a Kènia, Tanzània, Serra Lleona o Libèria. A d’altres, com Mauritània o Gàmbia, els hi fan de bebès, perquè a aquesta edat encara no parlen ni es queixen, només ploren. Tot i això, a mesura que es van desenvolupant estratègies i es va legislant la MGF, l’edat es va reduint. 

I qui s’encarrega de fer-les? 

Principalment, les àvies. És una pràctica portada a terme íntegrament per dones, executada per dones, defensada per algunes i reivindicada per altres, però tot emmarcat dins d’una arquitectura patriarcal. A vegades ni tan sols les mares tenen potestat, ja que les àvies s’emporten a les nenes al bosc mentre la mare marxa a comprar o a fer alguna gestió i, quan tornen a casa, es troben amb que han mutilat la seva filla.

Aquestes pràctiques són un risc per a la salut, tant física com psicològica, sobretot tenint en compte que no les practica cap professional qualificat. Quines són les principals afectacions?

Físicament, tenen conseqüències immediates, com els sagnats i infeccions, però també en tenen a llarg termini, com per exemple cicatrius, fibrosis, peloides, complicacions múltiples durant el part, infeccions urinàries, dolors i sagnats durant les relacions sexuals, i un llarg etcètera. D’altra banda, psicològicament queda un trauma mental important, i tot això també comporta problemes matrimonials, ja que són tantes les complicacions que molts homes es busquen altres dones per intentar fugir de tots aquests problemes en les relacions íntimes. 

Segons un informe d’UNICEF, més de 230 milions de nenes i dones vives a dia d’avui han patit la MGF, però en els últims anys alguns països de l’Àfrica han començat a penar-la per llei. Quina és la situació a Gàmbia, el país on treballes?

S’està treballant molt per erradicar-les, però encara hi ha importants resistències, sobretot per part de líders religiosos. A Gàmbia es va engegar una llei per prohibir la MGF l’any 2015, però fins l’estiu de 2023 no es va portar a judici a tres dones que havien mutilat a vuit menors d’entre quatre mesos i un any. Se les va aplicar una multa que va pagar un imam i, a partir d’aquí, en Assemblea Nacional es va demanar que es derogués la llei. El Parlament ha votat mantenir la llei, però alguns imams i associacions de dones islàmiques han demanat al Tribunal Suprem que es despenalitzi perquè se senten discriminades, apel·lant que volen tenir la llibertat de decidir mutilar o no a les seves filles. 

I per què costa tant aplicar la llei?

Perquè, malgrat que la majoria dels països està legislant sobre la pràctica i els governs estan començant a reconèixer que la MGF és un problema de salut i de drets humans, ningú s’atreveix a denunciar a la seva mare o a la veïna que fa aquestes pràctiques. Així doncs, disposar d’unes lleis que les prohibeixin és important, però complir-les és encara molt difícil.

Des de Wassu Kafo Gàmbia porteu més de tres dècades fent una enorme tasca de sensibilització i formació en aquest àmbit. En què consisteix exactament la vostra feina?

Hem desenvolupat una metodologia pionera basada en la investigació aplicada a la transferència de coneixement amb dues bases: una a Catalunya, on hi ha una gran població en diàspora d’aquests països, i una altra en origen, on fem formacions amb professionals que es desplacen al territori. Ens basem en la capacitació de professionals sanitaris i estudiants de ciències de la salut, acompanyada d’investigacions i estudis clínics per obtenir evidència científica sobre els prejudicis de la MGF. Tot i que la nostra base és a Gàmbia, però, la nostra metodologia s’ha difós també a altres països del continent, com per exemple Kènia, Tanzània i Senegal. 

Segons Save the Children, Catalunya és la comunitat autònoma amb més nenes en risc de patir la MGF, amb prop de 1.600. Existeixen protocols d’actuació en cas de detectar-los?

Protocols n’hi ha molts i, evidentment, són importants, però no es respecten ni funcionen. El primer nivell d’aquests és formar al personal facultatiu d’atenció primària, així com a la resta de professionals de la salut, de treball social i de l’àmbit educatiu perquè pugin fer prevenció i atenció davant d’aquests casos, però això no es compleix. 

Què reclameu a les administracions? 

Principalment, que alliberin les agendes dels professionals perquè comptin amb el temps necessari per formar-se. Només així es podrà construir un ambient d’apropament a les víctimes per fer-ne prevenció i seguiment. No pot ser que una ginecòloga es trobi amb una nena o dona mutilada i desconegui què li ha passat i com ha d’actuar. Se’ls ha d’ensenyar a desenvolupar habilitats interculturals perquè els metges i les metgesses tinguin el poder d’apropar-se a aquestes pacients des del respecte i el coneixement, no des del prejudici ni la denúncia. 

I què s’ensenya a la formació universitària?

Pràcticament res. Incorporar-ho a la formació universitària seria un pilar fonamental perquè permetria que, des de joves, els professionals adquirissin aquests coneixements i, així, ja comencessin a exercir la professió sabent com identificar i actuar davant d’una nena o dona amb els genitals mutilats, podent identificar-ne també els tipus i les conseqüències. Des de Wassu Kafo hem aconseguit introduir-ho al currículum acadèmic de Gàmbia, Senegal, Kènia i Tanzània, però aquí costa molt.

Creus que algun dia s’aconseguirà prohibir legalment la MGF arreu del món?

Crec que encara queda molta feina per endavant. A mesura que va passant el temps, van sorgint líders religiosos que s’hi van oposant, així que és una carrera de fons, però hem de seguir lluitant, sobre tot des de l’atenció primària. Tota la feina que fem des d’aquí acaba repercutint també a la resta de països, però sabem que és una lluita dura i llarga. Per això continuem insistint en demanar a les administracions que es posin les piles i ens ajudin en les reivindicacions que portem 30 anys repetint.