Metges de Catalunya (MC) entrevista dues metgesses per parlar de desigualtat, discriminació i masclisme en el sector sanitari. 

Irene Bermell (1978), metgessa adjunta del servei d'Anestesiologia i Reanimació de l'Hospital de Bellvitge i secretària del Sector d’Hospitals ICS de MC (imatge esquerra), i Alba Estebanell (1990), metgessa resident de quart any de Medicina Familiar i Comunitària del CAP Sant Llàtzer de Terrassa (imatge dreta) expliquen la seva visió i seva experiència com a dones treballadores del sistema públic de salut.

Com a metgesses, quines situacions viviu que generin desigualtat respecte als vostres companys metges?

Irene Bermell (IB): La desigualtat ve donada sobretot quan vols ser mare. Per raons òbvies és una situació que mai patirà un company de sexe masculí. Parlo dels reajustaments que has de fer a la teva vida professional: canvis en la tasca assistencial o deixar de fer atenció continuada, fet que comporta un gran impacte econòmic. En la majoria d’especialitats, el problema arriba quan avança la gestació, doncs no hi ha una especial protecció de la facultativa embarassada. A ningú li preocupen les guàrdies de 24 hores, amb les corredisses i els desajustos horaris que comporten. Et permeten deixar de fer-les si ho demanes, però amb una disminució salarial de gairebé un 50%. 

Alba Estebanell (AE): Sigui quina sigui la professió, encara hi ha moltes desigualtats. En el dia a dia d'una metgessa les desigualtats provenen de diversos àmbits, des del pacient que no vol una dona com a metgessa, fins a l'acompanyant que només es dirigeix a tu com a "nena, bonica, carinyo o xata". El prestigi social i professional per part dels pacients es veu infravalorat en el cas de les dones metgesses.

Patiu masclisme a la consulta per part de pacients i/o companys o càrrecs superiors?

B: La meva visió és que més que masclisme es podria dir sexisme social o anacronisme sexista. A la consulta, als passadissos, a tota la societat. Soc dona, jove i treballo a la sanitat, ergo soc infermera. Sortir de quiròfan traslladant un pacient a la unitat de crítics i que el zelador, pel fet de ser home, sigui automàticament el doctor i jo la infermera, és freqüent. Amb tot el meu respecte cap a les infermeres, jo soc metgessa. Vaig treballar molt durant 11 anys per arribar a ser anestesiòloga i no vull que el meu gènere em robi la categoria professional. Entre els companys, afortunadament crec que això no succeeix. Si més no, no tinc constància de cap cas, la veritat.

AE: Es percep i es rep el masclisme, sobretot per part dels pacients. La figura de la metgessa encara està sexualitzada per a molts i aquest és un hàndicap a superar cada dia. Ens hem d'esforçar dia a dia per demostrar que no sabem menys medicina pel fet de ser dones. 

Observeu conductes masclistes entre els vostres pacients?

IB: Aquells “nena!” dels pacients, tant d’homes com de dones. Ni nena ni res, totes som professionals, ja siguin auxiliars, infermeres o doctores. Al personal sanitari se li ha perdut el respecte a tots els nivells, i, és clar, a més a més, les metgesses arrosseguem el factor de ser dones.

AE: Sí, sens dubte. Cap a la parella, cap a la filla i cap a les facultatives, de vegades la línia del paternalisme es veu sobrepassada. Cal posar tots els sentits davant de qualsevol conducta, mirada, paraula o gest i actuar en conseqüència.

Els protocols, en cas de detecció d’un possible cas de violència masclista en l’àmbit de la salut, són clars i efectius? S’haurien de revisar en algun aspecte per protegir més a les víctimes?

IB: Els protocols me’ls llegeixo com a dona i com a sindicalista, i els trobo correctes. Però, una vegada necessites que el sistema et protegeixi, segurament apareixen molts punts febles. És una qüestió molt sensible i és millor no opinar si no t’has trobat amb un cas.

AE: No ho són encara. En el centre on treballo sí que es fan revisions d'aquest protocol i s'actualitza l'algoritme d'actuació, gràcies a la gran feinada de les facultatives que formen part de la comissió de violència masclista. Crec que són fets vitals tan importants que han d'estar en constant revisió i que, malgrat això, segueixen existint buits legals que encara s'han de legislar per poder protegir la víctima.

Creieu que la maternitat suposa un fre per a la desenvolupament professional de les metgesses?

IB: Evidentment. Ho vulguis o no, són moltes setmanes i mesos allunyada del teu lloc de treball. Com ja he comentat, la limitació econòmica ja és prou greu, però l’absència ho acaba d’arrodonir: mesos sense fer seguiment dels pacients, mesos sense realitzar procediments quirúrgics o intervencionistes, sense acudir a congressos o a jornades de formació.

AE: No hauria de suposar un fre pel desenvolupament professional, però de vegades la dificultat per compaginar la vida maternal i la formació professional provoca que una de les dues parts trontolli. Crec que les mesures que s'estan implementant afavoreixen el desenvolupament professional de les metgesses, tot i que encara queda un llarg camí.

Us trobeu amb dificultats a l’hora demanar temps per formació continuada i/o recerca? És transversal o s’accentua en el cas de les metgesses?

IB: Les dificultats penso que són universals, parlo sempre del meu cas. No per ser dona trobes més dificultats. Imagino que hi haurà casos diferents, amb caps de servei masclistes, per exemple. Segur que n’hi ha i poden interferir molt en la formació continuada de les seves facultatives.

AE: Personalment no m'he trobat amb dificultats en cap d'aquests àmbits.

El Departament de Salut ofereix solucions òptimes de conciliació als seus professionals?

IB: Diria que les treballadores de l’ICS tenim facilitats per a l’accés a les mesures de conciliació, almenys sobre el paper. Una altra qüestió és l’horari laboral. Saber quan entres a treballar però no quan sortiràs no ajuda gaire a conciliar. Les guàrdies i les 1.728 hores de jornada anual tampoc ajuden.

AE: El Departament de Salut ofereix solucions de conciliació, cada vegada més acurades, però encara a distància de ser òptimes, sovint també per la manca de recursos. La falta de personal per suplir baixes maternals o reduccions de jornada, així com els horaris d'atenció continuada i les guàrdies de 24 hores, són barreres reals que fan molt difícil una conciliació ideal.

Està “mal vist” fer ús d’aquests drets de conciliació?

IB: No crec que estigui mal vist. El problema més aviat és un altre. A la facultativa o facultatiu que fa ús d’aquests drets, dels permisos de maternitat i paternitat, per exemple, la majoria de vegades no se’l substitueix. L’absència, doncs, es converteix en més feina per a la resta de companys i, de vegades, pot ser difícil d’assumir.

AE: No tinc aquesta sensació. Treballo envoltada de metgesses brillants que no han estat jutjades per fer-ne ús. Al contrari, sovint els companys i companyes afavoreixen que aquests drets es puguin exercir.

Quines mesures considereu efectives per trencar els sostres de vidre en  els àmbits de gestió i direcció?

IB: Un martell? Segurament peco de naïf, però tinc el convenciment que els sostres de vidre s’aniran esquerdant poc a poc. Cada vegada hi ha més dones gerents, directores mèdiques, dones que són caps de servei... Però és cert que portem el llast de moltes dècades contemplant aquest sostre i serà un procés lent. Personalment, penso que aplicar mesures “imposades” per trencar-los ens aboca a la discriminació positiva i al feminisme que en dic mal entès.

AE: Sovint encara es considera que els homes tenen més capacitat de lideratge. La figura d'una auditoria externa per validar la formació i la selecció del/la professional podria minimitzar les discriminacions. La formació des de la carrera, prevenint l'assetjament sexual o la discriminació per raons sexistes, l'empoderament de les metgesses (en acte i en potència), l'oferta de llocs de treball amb les mateixes condicions, per reduir la bretxa salarial existent entre homes i dones, fer realitat la conciliació de la vida familiar, protegir i cuidar les facultatives embarassades, l'ús d'un llenguatge inclusiu i no sexista com a pilar fonamental de qualsevol discriminació masclista, etc.

Més del 70% de les estudiants de Medicina són dones. Com s’ha d’adaptar la professió a aquest procés de feminització?

IB: L’adaptació també serà un procés lent. Des de l’ampliació dels vestidors femenins per ubicar al 70% dels usuaris, fins a més protecció a la gestant, sense que això suposi una pèrdua de sou. La majoria d’aquests canvis també els reivindiquem des del sindicat. Altres vindran de la mà del mateix canvi social: quan aconseguim que la robeta infantil no sigui rosa o blava, o que a l’hora de comprar una habitació infantil no et preguntin si és per a un nen o una nena, per posar un parell d’exemples.

AE: És un procés que s'està vivint durant els últims anys i, com en tot, cal una fase d'aprenentatge i maduració per part de tots i totes. Malgrat de vegades encara persisteix aquesta ideologia conservadora, poc a poc s'han anat trencant idees d'especialitats dedicades exclusivament a les dones i d'altres dedicades exclusivament als homes. Aconseguir una conciliació òptima és el procés d'adaptació que més pot ajudar la professió.